Bagaudes

Durant l'antic Imperi Romà, primer al sud de les Gàl·lies i després a les Hispànies, reberen el nom genèric de bagaudes aquelles partides revoltades de camperols pobres lliures, esclaus o soldats desertors que s'enfrontaren violentament contra els latifundis i l'autoritat imperial.^[1] Arribaren a assetjar ciutats importants i van destruir grans propietats.^[1] El fenomen de les bagaudes tingué lloc entre finals del segle II dC i el V dC, sobretot durant el segle III;^[1][2] i no té continuïtat amb les antigues guerres servils dels segles II aC i I aC, tot i els diversos paral·lelismes. Malgrat la seva importància en el desmembrament de l'Imperi ens n'ha arribat poca documentació original.^[2]

La paraula «bagauda» ve del llatí bagauda ('bandit'), que segurament prové del substantiu celta bagad o bagud ('assemblea tumultuosa'), o bé del verb baga ('vagar'); o simplement de vagabunden ('rebels').^[1]